L'ORIGEN DEL NOM DEL POBLE-SEC (II)

Composició de dues fotografies realitzades entre 1880 i 1889
Autor desconegut
AFB Arxiu Fotogràfic de Barcelona

LA TEORIA D'UN BARRI DE MUNTANYA

Fa uns dies parlàvem de la teoria sobre l'assecament dels pous de les Hortes de Sant Bertran com a orígen del nom del Poble-sec, i dels problemes que presentava aquest teoria. Aquest cop en parlarem d'una altra, menys coneguda, però que encaixa molt millor que l'anterior, la de la nostra companya i amiga Júlia Costa.

Si fem una cerca de la paraula Poble-sec a internet de seguida ens adonarem que el nostre barri, el de la falda de Montjuïc de Barcelona, no és l'únic que rep aquest nom. De fet el d'Igualada és força popular, però també el trobem a Sant Quirze del Vallés, a Cardedeu, a Sitges, a Olesa de Montserrat, a la Seu d'Urgell, i fins i tot a la mateixa ciutat de Barcelona, existia una barriada a Sant Martí de Provençals amb el nom de Poble-sec, ara ja desaparegut, anterior al naixement del nostre barri. Encara podem anar més enllà, i buscar la seva traducció al castellà, Pueblo Seco, per trobar-nos homònims a Xile, Colòmbia, Veneçuela i inclús als mateixos EEUU. 

En el cas del nostre Poble-sec, hi ha una cosa clara, el nom apareix poc després de començar la urbanització de la part central del barri, de l'Eixample de Santa Madrona, a partir de 1867, amb el naixement del barri. Hem buscat referències a la premsa antiga, i l'únic Poble-sec del que es parla amb anterioritat al 1872, es refereix al de Sant Martí de Provençals. 

Una persona coneguda de la Júlia té una teoria personal que sembla molt interessant, que es basa en que potser, Poble-sec, era una manera despectiva de qualificar nous barris, que estaven en zona muntanyosa, una mica allunyats de la ciutat ja urbanitzada, doncs la majoria dels casos anomenats anteriorment tenen aquesta particularitat.

LA TEORIA DE LA MANCA DE FONTS PUBLIQUES

Una altra teoria que corre ens evoca de nou als inicis de la urbanització de l'Eixample de Santa Madrona, que com hem comentat anteriorment, va començar al 1867. Segons aquesta teoria, durant els primers anys, el barri no comptava amb fonts públiques d'aigua potable, i no va ser fins l'any 1894 que es va instal·lar la primera font per beure al barri. Així doncs, durant més de 25 anys, els veïns de l'Eixample de Santa Madrona havien d'utilitzar l'aigua dels pous, recollir-la de les fonts naturals de Montjuïc o be comprar-la als aiguaders que venien de fora. Aquesta manca de fonts d'aigua potable durant tants anys fou la que li va donar el sobre nom de Poble-sec al barri que s'estava urbanitzant al peu de la muntanya de Montjuïc.

Sincerament, no hem pogut esbrinar si és cert el fet de que el barri no va tenir cap font d'aigua potable fins el 1894, però sí sembla tenir molta coherència en relació a quan es van començar a  instal·lar aquest tipus de fonts en altres indrets de la nova ciutat de Barcelona.

LA TEORIA SOBRE L'ASPECTE DE LES PEDRERES

Des de mitjans del segle XIX les pedreres de Montjuïc estaven en ple rendiment. L'aprovació del projecte de l'Eixample de Cerdà així com els d'altres barris que s'anaven afegint a la ciutat de Barcelona, havia incrementat la demanda de pedra per a la construcció, i els propietaris de terrenys rocosos no volien perdre l'ocasió. La falda nord de Montjuïc es va omplir de pedreres que explotaven les grans parets de roca des del Morrot fins La Foixarda, deixant a la vista la pedra viva i creant muntanyes de rebuig que s'amuntegaven a la vora.

Val a dir que, des de 1714 fins a 1869, Montjuïc estava sota fortes restriccions militars, no deixaven plantar arbres a la zona més propera al castell, de fet els que ja hi eren es van tal·lar per facilitar la visió des de la fortalesa, i havien grans limitacions a construccions i conreus. Això ho expliquem perquè l'aspecte de la muntanya no era el que coneixem ara, verd i ple de vegetació, si no el d'una muntanya totalment pelada.

Si a aquesta muntanya pelada, li sumem les pedreres que mostraven la pedra viva i grans munts de rebuig, i afegim que just al costat, Les Hortes de Sant Bertran gaudien d'un terreny molt fèrtil i verd, ple de productes hortícoles, potser no era d'estranyar que popularment la gent digués que, aquell barri que estava naixent sota les pedreres, era un veritable "poble sec".

AIXÒ ÉS UN POBLE SEC!!!... L'ORIGEN DEL NOM DEL POBLE-SEC (I)

Les Hortes de Sant Bertran l'any 1867
Autor Jean Laurent
Biblioteca Nacional d'Espanya

L'origen del nom del Poble-sec: mite o realitat? 🧐💧

Segurament algun cop hem sentit a dir que el nom del barri prové del gran consum d’aigua de les fàbriques tèxtils que l'any 1849 van deixar sense aigua els horts de la zona, fent que els pagesos es lamentessin exclamant: "Això és un poble sec!". 

Però, si mirem els documents de l'època, les dates i les dades aquesta teoria no acaba de quadrar.

🌱 Els pous es van salinitzar: El 1849 es va produir un problema de salinització de l'aigua dels pous de les Hortes de Sant Bertran, que va afectar greument la producció dels horts de la zona. 

De fet, en algunes versions d'aquesta teoria, es diu que a les Hortes de Sant Bertran s'havien instal·lat gran nombre de fàbriques tèxtils, que eren les culpables del problema, però això és totalment falç. Pràcticament tota la zona que ocupa actualment el Poble-sec, era zona militaritzada que estava sota restriccions militars, i això suposava, entre altres coses, que no es podia construir edificacions més altes de 3,5m, el que seria només la planta baixa, i que els murs no podien tenir un gruix superior al 14cm, ja que havien de ser edificacions fàcils de derruir si els militars ho creien oportú. Per tant, amb aquestes limitacions, era difícil que alguna empresa de certes dimensions decidís situar-se a la falda de Montjuïc d'aquells anys. 

El que sí havia eren els anomenats "Prats d'Indianes", on rentaven els teixits que sortien de fàbrica i els assecaven al sol. Aquests negocis només necessitaven terreny suficient per estendre les teles al sol, uns safaretjos, aigua i una caldera per escalfar l'aigua. D'aquests prats potser hi havien 3 o 4, en tota la falda nord, situats a la part més elevada de l'actual Poble-sec (els que tenim localitzats estaven a la Satalia, a l'actual Mirador del Poble-sec i a l'inici del carrer Blesa). És evident que aquests negocis consumien força aigua, i segurament van afectar els pous dels horts que havien més avall, a tocar de la muralla. 

El 1849 els pous de les Hortes de Sant Bertran van començar a salinitzar-se, l'aigua del mar s'anava filtrant cap els pous a mesura que el cabdal d'aigua dolça que baixava de la muntanya era cada cop més escàs. Els diaris es van fer ressò d'aquesta problemàtica, i les autoritats van buscar mitjans alternatius per solventar-ho, com l'ús de carros que duien dipòsits d'aigua d'altres indrets per regar els horts. Però 2 anys més tard ja no es parla del tema, i és evident que els horts van subsistir fins començades les obres del moll de Sant Bertran, a partir de 1870, perquè hi ha fotografies que així ho mostren. 

Les Hortes de Sant Bertran l'any 1876
Autor Heribert Mariezcurrena
Biblioteca Nacional d'Espanya

Molt probablement la manca d'aigua no era efecte exclusivament dels prats d'indianes i de les fàbriques tèxtils que, a l'altra banda de la muralla, al Raval, s'havien anat multiplicant per efecte de la industrialització, sinó que també hauríem de comptar amb un efecte molt mediterrani, els períodes de sequera, dels que ara sóm molt conscients, però dels que no hi ha dades d'aquella època. El fet de que els diaris només parlessin del problema del rec de les Hortes de Sant Bertran durant 2 anys, i que aquests horts sobrevisquessin 20 anys més, fa pensar que va ser un problema passatger, i on segurament va incidir més una sequera que no l'increment de consum d'aigua de les empreses del voltant, que van continuar existint molts anys. 

⏳ 23 anys de silenci: Si el nom hagués nascut llavors, s'hauria fet servir de seguida. Ni en els moments en que els diaris parlaven del problema de la salinitat dels pous, hi ha cap referència al nom del Poble-sec. Tot i que hem buscat referències a la premsa antiga, sempre es referien a la zona com "la falda nord de la muntanya de Montjuïc", i la primera vegada que hem vist el nom de "Poble-sec" publicat és l’any 1872, més de dues dècades després!!!!

🏗️ El veritable origen: De fet, quan a partir de 1872 la premsa parla del Poble-sec, no es referien a les Hortes de Sant Bertran, que encara estaven per urbanitzar, sinó que feien referència exclusivament a la zona central del barri, a l'Eixample de Santa Madrona, que estava en procès d'urbanització des de 1867 com a barri obrer.

🗺️ Eren barris diferents: Administrativament, les Hortes de Sant Bertran formarien part del districte de les Drassanes, mentre que el Poble-sec original pertanyia a Hostafrancs, tal com ho mostra el plànol aprovat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1878. No es van unir sota el mateix nom fins a l'any 1933!!!!

En resum: el nom del Poble-sec va néixer lligat a l'expansió urbana del nou Eixample de Santa  Madrona, ja que nom i urbanització coincideixen en el temps. Seria molt estrany que un fet que passa a Les Hortes de Sant Bertran, acabés donant nom al barri del costat, 20 anys més tard, quan ni tan sols formaven part del mateix districte. 

El problema principal d'aquesta teoria és que no es va tenir en compte que El Poble-sec no sempre ha estat format pel mateix territori.

Ja us anirem explicant altres teories sobre l’origen d'aquest nom tant enigmàtic.

EL CARRER ROSER I L'ORIGEN DEL POBLE-SEC

El 24 de Març de 1867 EL LLOYD ESPAÑOL publicava la següent notícia:

“En la falda de la montaña de Montjuïc, frente al boquete de San Pablo, se ha construido una nueva calle titulada del Rosal, compuesta de unas treinta casitas a la inglesa de buen gusto, y que llaman la atención del transeúnte, tanto por la magnífica posición que ocupan como por la rapidez con que se desarrolla la construcción por aquella parte, hasta el presente tan olvidada, a pesar de ofrecer una completa salubridad y una posición tipográfica admirable. Como según tenemos entendido se ha concedido el permiso para abrir otras calles al que podemos llamar nuevo Ensanche, se hace sensible el que la autoridad no sujete la construcción a un plan determinado, a fin de que la irregularidad que en la actualidad se observa, no venga a afear aquel sitio, que por su proximidad y condición natural, forma una parte extrema de la Ciudad”.

El que no sabien és que sí hi havia un pla, un pla derivat de la Ley de Ensanches de las Ciudades de 29 de juny de 1864, i desenvolupada pel reglament de 25 d’abril de 1867. Precisament l’aprovació d’aquest reglament fou el punt de partida del naixement oficial de l’Eixample de Santa Madrona, popularment coneguda com a Poble-sec, que es va materialitzar amb l’aprovació, el 28 de juliol de 1868, del plà presentat per FRANCESC PADROL I ILLA, mestre d’obres i agrimensor, en representació de la majoria dels propietaris de terres a l’Eixample de Santa Madrona. En Francesc Padrol també era propietari a la zona, les seves parcel·les estaven compreses entre els carrers Blasco de Garay, Plaça del Sortidor, Creu dels Molers i Radas (marcat amb vermell sobre el plànol). Cal recordar que en aquella època la falda de Montjuïc restava sota les restriccions militars del Castell, i les construccions no podien superar els 3,5m d’alçada, ni els 14cm de gruix, entre altres condicionants. 

Al carrer del Roser, a l’alçada del carrer Blai, feia temps que s'hi havia instal·lat una sederia, concretament una fàbrica de vellut, i segurament les casetes a les que fa referència l’article eren les cases que s’havien anant construint pels treballadors d’aquesta fàbrica. La patrona dels velluters era la Mare de Déu del Roser, fet que explicaria per què el carrer Roser es diu així, com es pot deduir de la notícia publicada al Diario de Barcelona del 4 d'octubre de 1867: “Parece que los vecinos de la calle del Rosal, sita en la falda de Monjuich, celebraran el próximo domingo la fiesta de su patrona la Virgen del Rosario, adornándola, iluminándola suficientemente y disponiendo un baile que según se espera será muy animado”. 

En el detall del plànol de Plácido de la Cierva apareix marcada la zona on estava la fàbrica de sedes (vellut) i les casetes, on també apareix una fàbrica de drogues al carrer Salvà, que en realitat era una moledora de pebre, i una bòbila anomenada "San Beltrán".

LA CAPELLA DE LA MARE DE DEU DE BELLVITGE DEL CARRER TAPIOLES

En el numero 38 del carrer de l’Hospital havia l’antiga capella de l’Àngel Custodi, on es venerava la Mare de Deu de Bellvitge. Encara avui l’edifici que hi ha en el seu lloc conserva dues inscripcions a la façana: “1462” i “Ntra. Sra. de Bellvitja”.

¿I que ha de veure això amb el Poble-sec? Doncs resulta que el 26 de maig de 1880 es publicava la notícia de que l’antiga capella del carrer de l’Hospital, seria desmuntada pedra a pedra, per traslladar-la a la vora de la Torre España, al carrer de Tapioles del Poble-sec. 

La Torre España era la casa de Joan España, un dels propietaris de les pedreres Satalia-España i de les parcel·les del marge dret del carrer Tapioles, tot pujant cap a Montjuïc, entre Elkano i Anníbal. El trasllat es va allargar 2 anys, però finalment el 10 de desembre de 1882 es va fer la benedicció en la seva nova ubicació, possiblement en el número 36 actual. A partir d’aquest moment, tant per Setmana Santa, com pels vols del 8 de setembre, festivitat de la Mare de Deu de Bellvitge, s’hi feien cerimònies populars. A partir de la Setmana Santa de 1892, es perd el rastre i ja no apareixen més notícies de la capella. Potser ha de veure amb que, el 1891, es va col·locar la primera pedra de l’església de l’Àngel Custodi d’Hostafrancs, que va finalitzar el 1896. ¿I si la van traslladar de nou? De moment no hem pogut esbrinar-ho.

Indústrias y Comercios Inglada, S.A.

El Poble-sec, sota jurisdicció militar i fora del projecte de l’Eixample de Cerdà, va néixer per albergar, principalment, fàbriques, tallers i cases per obrers. Una d’aquestes fàbriques fou Industrias y Comercios Inglada S.A., la primera fàbrica d’Espanya en orfebreria i articles per a taula situada als carrers Salvà 20-22 i Poeta Cabanyes 19, també tenia una fàbrica d’articles de vidre per a taula i guarniment al carrer Weyler de Badalona.

El dia 20 d’abril de 1927 a les 12:15h va començar un incendi de grans dimensions a la fàbrica del carrer Salvà. El foc sortia amb gran força per finestres i balcons, amb la possibilitat de que s’escampés cap els edificis del davant i dels laterals, i els bombers van necessitar 4 hores per dominar-lo. Malgrat va acabar enfonsant dos pisos del immoble, no es va produir cap desgràcia personal, tot i comptar amb uns 60 treballadors, doncs en el moment en que va començar l’incendi l’edifici estava buit. Segurament l’inici es va produir per alguna espurna en el departament d’embalatge, ja que allí acumulaven grans quantitats de caixes de cartró i palla, que s’utilitzava per protegir els articles que fabricaven, de gran fragilitat. 

Un any més tard es va reedificar la fàbrica, que constava d’un soterrani, una planta baixa i tres pisos més d’alçada, gran part construïda amb fusta. Poc després, el 10 de juny de 1929, es va viure de nou un ensurt, quan semblava que es produïa un altre incendi a la fàbrica, i els veïns van presentar una denúncia per la perillositat que suposava tenir a la vora aquesta fàbrica. La denúncia però fou desestimada, al verificar que les instal·lacions complien amb totes les garanties i normativa de seguretat.

La fàbrica va continuar en el mateix lloc fins els anys 70-80, i quan va marxar del barri, van ederrocar la fàbrica, ja que l’actual de Salvà 20 es va construir al 1994, però el de Salvà 22 i el de Poeta Cabanyes 19 són els originals, i formen part de la història industrial del nostre barri.