La Font de Ceres: una font viatgera

Segur que heu vist més d'un cop la Font de Ceres a la plaça de Sant Jordi, a Montjuïc. El que potser no tothom sap és que aquesta font és un autèntic “monument viatger”; abans d'arribar aquí, va passar per diversos racons de Barcelona.

La història d'aquesta font es va iniciar el 28 de juny de 1830 quan va ser inaugurada en el Passeig de Gràcia, a l’alçada del futur carrer Provença. Era obra de Celdoni Guixà. A part d’aquesta font, dues fonts monumentals més ornaven el passeig de Gràcia.

Situació de la font en un
plànol de Gràcia. 1845. AHCB

Font de Ceres, al passeig de Gràcia.
 Joaquin Mosterini. 1830-1860. AHCB

Una de les primeres notícies sobre aquesta font és bastant cruenta. El 20 d'octubre de 1855 en el diari de La Corona de Aragón apareix una breu notícia sobre quatre cignes que havien estat degollats a la “fuente de los delfines” nom amb què també era coneguda la font en aquella època.

A l’abril de l’any 1870 va esclatar la Revolta de les Quintes, una revolta popular que va tenir lloc a diferents poblacions de Catalunya quan el govern espanyol volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit. Gràcia fou un dels pobles revoltats i on es produïren els fets més greus. L’exercit va ubicar bateries de canons a diversos indrets per bombardejar Gràcia i controlar la revolta. Una de les bateries estava situada al costat de l’esmentada Font de Ceres. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, van morir 27 persones  i gran nombre de cases foren saquejades.

La Font de Ceres durant la Revolta de les Quintes.
La Ilustración española y americana. (25/4/1870)

El juliol de 1872, en el marc de les obres de reforma del passeig de Gràcia, es va plantejar l’enderrocament de la font. Uns mesos més tard, el 10 de novembre, l’Ajuntament va proposar conservar-la i traslladar-la a una nova ubicació, al recentment urbanitzat barri del Poble-sec.

Finalment el 14 de maig de 1874, en una solemne cerimònia l'alcalde Rius i Taulet va inaugurar la Font de Ceres a la plaça Blasco de Garay, actualment coneguda com la plaça del Sortidor. 

El Diario de Barcelona (15/05/1874) la descriu així:

La barriada de la falda de Monjuich denominada «Poble sech» perdió ayer este nombre, porque la falta de agua que tenia ha quedado remediada con la inauguración de las fuentes que ayer tuvo lugar... 

En un entoldado levantado al efecto, el secretario del Ayuntamiento leyó el acuerdo para dotar de agua de Dosrius al surtidor que había en el paseo de Gracia, trasladado á dicha plaza...

Leído el acuerdo, el señor Alcalde abrió la llave que conduce el agua, y de la concha y delfines del surtídor manó el agua que debe llenar el estanque. En seguida se abrieron para uso del vecindario dos grifos que hay á uno y otro lado de dicho estanque

Durant gairebé quaranta anys, la font va adornar la plaça, convertint-se en un dels seus elements més característics del barri. 

 Font de Ceres, situada a la plaça del Sortidor. 1875. AHCB

El 20 de juliol de 1912, la Comissió de l’Eixample va proposar a l’Ajuntament retirar-la i traslladar-la a Montjuïc. La font va desaparèixer de la plaça a finals de 1913, però encara haurien de passar uns anys abans que tornés a ocupar un espai públic.

El 1917 s’inicien els treballs d’instal·lació de la font a Montjuïc, a la plaça Sant Jordi tal com es veu en aquesta foto de Luciano Roisin del 17 desembre 1917.

Treballs d'instalació de la font a la plaça Sant Jordi
17 desembre 1917. Luciano Roisin

Avui, quan contemplem la Font de Ceres a la plaça de Sant Jordi, potser no pensem que estem davant d'un monument que ha recorregut bona part de la història urbana de Barcelona i que ha estat testimoni del creixement i evolució de Barcelona. 

Una autèntica font viatgera

PARAL·LELISMES ENTRE EL POBLENOU I EL POBLE-SEC

"Ens veiem al Poble-sec... ui, perdó, al Poblenou!". Quantes vegades hem confós aquests dos noms o hem hagut de pensar dues vegades a quina punta de Barcelona anàvem? És una confusió clàssica! Però més enllà de compartir la paraula "Poble" i tenir una forta identitat industrial i obrera, si viatgem al passat a través dels arxius descobrim que la ciutat del segle XIX els tenia units per un "codi ocult" de camins, noms i cognoms que es reflectien mútuament:

🧱⚙️ La França Xica: Al Poble-sec l'any 1851 naixia la bòbila Luis de Boussac, Agramonte y Cia, més coneguda com la "Fransa Xica". Tenia 8 forns simultanis i un gran nombre d'obrers francesos. Al Poblenou La França Xica definia el sector metal·lúrgic de Can Girona (la futura MACOSA), on també treballava un nombrós grup de tècnics francesos. Ambdues empreses van acabar batejant el barri on s'ubicaven, de manera que durant un temps en el segle XIX n'hi havia dues "Frances Xiques", la del Poblenou i la del Poble-sec.

Barri de la França Xica del Poblenou (projecteicaria.blogspot.com)

Val a dir que la barriada de la França Xica del Poble-sec inicialment només es deia "La Fransa". Possiblement la localització de la bòbila i dels obrers que s'hi van establir al voltant, van acabar donant nom a la barriada: si la bòbila era La França Xica, la barriada seria La França. Posteriorment, ja en el segle XX, la barriada va acabar adoptant el nom de "França Xica".

🍾🔮 Can Vilella: El ball de coincidències continua amb altres fàbriques. Al Poble-sec encara gaudim de la seu de l’antiga fàbrica de sifons Viudas Vilella i Cia al Passeig de l'Exposició. Paral·lelament, a la França Xica del Poblenou, també hi operava una important fàbrica de vidre sota la denominació de Juan Vilella i Cia.

Tot i que les publicitats s’assemblen, les indústries eren ben diferents. Els Vilella del Poble-sec van gaudir de gran prestigi amb la seva coneguda fàbrica de sifons. En canvi, els Vilella del Poblenou es dedicaven a la fabricació de vidre, sent pioners en la creació de rajoles i objectes de vidre colat.

🛣️ El Camí Antic de València: Hi ha una unió encara més profunda: El Camí Antic de València. Compartim aquesta via d’origen romà que, sota el nom de “Via Lacunam”, creuava el pla de Barcelona per la costa comunicant els aiguamolls de Sant Martí de Provençals amb la muntanya de Montjuïc, i enllaçant Montgat amb el Garraf.

🗺️ El mateix nom de "Poble-sec": En aquest cas no ens referim al Poblenou sinó a Sant Martí de Provençals, del qual el Poblenou era només un barri costaner. Abans que el Pla Cerdà l'annexés a Barcelona, l'antic municipi de Sant Martí de Provençals tenia el seu propi veïnat anomenat Poble-sec. Estava situat a la part de muntanya d'aquell poble, al voltant dels carrers Mas Casanovas, Lepant, Padilla i Travessera de Gràcia... l'actual Baix Guinardó. Curiosament, o no tant curiosament, en una zona de secà, amb pendents, torrents d'aigua, i pedres... us sona?

El destí, però, va ser ben diferent. L'Eixample de Cerdà va acabar esborrant el Poble-sec de Sant Martí. En canvi, a l'altre costat, la caiguda de les muralles va transformar les vinyes i els horts en el barri de Montjuïc que avui coneixem.

🔄 El trasllat industrial: La interconnexió definitiva va passar a principis del segle XX. El Poble-sec, que havia estat un viver d'empreses pioneres, va veure com moltes d'aquestes fàbriques es traslladaven al Poblenou buscant espai per continuar creixent.