EL POBLE-SEC

Entre el Port i Hostafrans, entre el Raval, l’Eixample i Montjuïc, encimbellat a la muntanya, allà, sota l’ombra del castell, va néixer el Poble-sec.

Al 1854, quan es va aprovar, per fi, l’enderrocament de les muralles que encerclaven Barcelona des de l’edat mitjana, el Poble-sec va quedar fora del Pla Cerdà per restar inclòs dintre de l’àrea de seguretat del Castell de Montjuïc. Tot i així, a les següents dècades, aprofitant la reducció de l’esmentada àrea de seguretat, en aquesta franja de terreny robat a la muntanya i cedit per l’exèrcit, va començar a créixer el barri.

 

Entre el Paral·lel i la muntanya, entre la plaça d’Espanya i el Mediterrani, el Poble-sec ha estat des de sempre definitivament influenciat per las coordenades que li proporcionà la seva privilegiada localització geogràfica. Ja a finals del segle XIX i a principis del XX, el Paral·lel, conegut com el Broadway barceloní, animava les nits del barri i de tota la ciutat, amb els seus espectacles i music-halls, mentre que Montjuïc brindava la tranquil·litat que irradiava la seva vegetació, encara que també animava les tardes amb els seus famosos berenadors. I la plaça d’Espanya, juntament amb l’eix viari ideat i creat arrel de l’Exposició Universal de 1929, va condicionar en bona part la frontera oest del barri, donat que la seva construcció va atraure una gran massa de població a viure i conviure al barri, el mateix que a la frontera est va suposar la presència necessària d'un enorme nombre de llocs de treball, de fàbriques i negocis complementaris que va comportar el creixement i potenciació del Port.

 

El Poble-sec, un barri ple d’orgull treballador, on la llavor de l’anarquisme i del sindicalisme radical va ser foragitada a sang i foc, i on es va patir estoicament l’efecte d’un dels primers bombardejos passius soferts per població civil, sota les bombes italianes i alemanyes llançades pels feixistes.

 

El Poble-sec, que durant quasi mig segle va créixer entre el "Barrio Chino" i les barraques que encatifaven Montjuïc, impregnant les seves gents de sentiments i sensacions, de realitats i de ficcions que, com ningú, va encertar explicar el fill pròdig del barri, l’adorat Joan Manuel Serrat. El Poble-sec és un barri amb entitat i personalitat pròpia, tot i que avui forma part del Districte Administratiu Sants-Montjuïc, i tradicionalment resta dividit en quatre parts clarament diferenciades: La França Xica, l’Eixample de Santa Madrona, les Hortes de Sant Bertran i La Satalia. La França Xica construïda a la part més allunya del mar i limitada pel carrer Lleida, fou la darrera en urbanitzar-se, molt marcada pel seu passat indústrial i especialment per la Exposició Internacional de 1929. L’Eixample de Santa Madrona, que porta el nom de la més antiga Patrona de la ciutat i que alhora és el de la principal església del barri, ocupa la part central del barri, i poca gent sap que de fet va ser el primer eixample concebut per la ciutat de Barcelona. Les Hortes de Sant Bertran, topònim recollit de molt lluny a la historiografia catalana, resten ubicades al lloc que abans ocupaven enormes camps de cultiu a on es conreaven cereals, fruits i hortalisses destinats als habitats de Barcelona. I la Satalia, on encara es conserven petits xalets de principis del segle passat, que semblen governar el barri i observar la ciutat quan dorm.

 

El Poble-sec, nascut a l’ombra de la muntanya, allà on la ciutat s’acaba i comença el mar, amb els seus carrers que no saps si pugen o baixen, però que mai et deixen descansar. Aquest ha estat sempre un barri multicultural, que abans integrava gents arribades de més enllà de l’Ebre i que ara arriben de més enllà del mar; que abans parlaven castellà i que ara parlen un grapat de llengües més, però que potser dins d’ aquesta diversitat hi ha la sal.