El 24 de Març de 1867 EL LLOYD ESPAÑOL publicava la següent notícia:
“En la falda de la montaña de Montjuïc, frente al boquete de San Pablo, se ha construido una nueva calle titulada del Rosal, compuesta de unas treinta casitas a la inglesa de buen gusto, y que llaman la atención del transeúnte, tanto por la magnífica posición que ocupan como por la rapidez con que se desarrolla la construcción por aquella parte, hasta el presente tan olvidada, a pesar de ofrecer una completa salubridad y una posición tipográfica admirable. Como según tenemos entendido se ha concedido el permiso para abrir otras calles al que podemos llamar nuevo Ensanche, se hace sensible el que la autoridad no sujete la construcción a un plan determinado, a fin de que la irregularidad que en la actualidad se observa, no venga a afear aquel sitio, que por su proximidad y condición natural, forma una parte extrema de la Ciudad”.
El que no sabien és que sí hi havia un pla, un pla derivat de la Ley de Ensanches de las Ciudades de 29 de juny de 1864, i desenvolupada pel reglament de 25 d’abril de 1867. Precisament l’aprovació d’aquest reglament fou el punt de partida del naixement oficial de l’Eixample de Santa Madrona, popularment coneguda com a Poble-sec, que es va materialitzar amb l’aprovació, el 28 de juliol de 1868, del plà presentat per FRANCESC PADROL I ILLA, mestre d’obres i agrimensor, en representació de la majoria dels propietaris de terres a l’Eixample de Santa Madrona. En Francesc Padrol també era propietari a la zona, les seves parcel·les estaven compreses entre els carrers Blasco de Garay, Plaça del Sortidor, Creu dels Molers i Radas (marcat amb vermell sobre el plànol). Cal recordar que en aquella època la falda de Montjuïc restava sota les restriccions militars del Castell, i les construccions no podien superar els 3,5m d’alçada, ni els 14cm de gruix, entre altres condicionants. 
